Nouvinguts i vellvinguts, sigueu tots ben trobats.

Diu la llegenda que Castellbisbal compta amb un dels diables mes antic, de tots els Països Catalans. I com totes les llegendes, aquesta també té mes o menys components de veritat. El que és ben cert, però, és que el Diable conviu entre nosaltres des de fa mes de 2000 anys.

Com us anava dient, fa molts, molts i molts anys que el Diable es va enfrentar amb una vella masovera de l'altra vora del riu. Aquesta, com que del Diable no en volia saber res, va fer mans i mánigues per entabanar-lo. I és ben sabut que va aconseguir, maliciosament, els seus propòsits. El Diable, enganyat, va haver de complir la seva promesa, i va bastir un pont entre les dues viles mes properes, Castellbisbal i Martorell. Aquest pont de que parlem es el nostre conegut Pont del Diable, que tot i que alguns el volen fer de Martorell, la meitat es ben nostra.

Continuem. Així doncs el Diable, veient-se ensarronat, va fugir muntanya amunt, amagant-se als boscos i serres de Can Coromines i Can Nicolau de Baix. Els castellbisbalencs, homes i dones de seny, varen acollir-lo, primer amb cautela, però després amb simpatia i bones maneres. El Diable,, agraït com estava va tenyir tot el terme d'una terra meravellosa, la coneguda Terra Vermella. Aquest era el seu territori. D'aquesta manera, a tots els habitants de Castelibisbal que caminessin pels camins i corriols del terme se'ls quedarien les potes-roges. D'aquí el mot que encara avui perviu i mantenim. Aquesta empastifada, que a priori podia ser vista com una malifeta endimoniada era, tot el contrari, una protecció de qué gaudien els castellbisbalencs i castellbisbalenques. Era el que ara en diríem una assegurança, ja que el Diable, només amb un cop d'ull, identificava els potes-roges, i sabia en tot moment que aquests eren els seus amics i amigues. Peró aixó no és tot, alhora servia perquè aquests fossin reconeguts entre els seus veïns de Martorell, Molins, El Papiol, Sant Andreu, Rubí, Terrassa, etc. Era tan gran la categoría que donava ser pota-roig, que els nostres avant-passats gaudien d'uns privilegis com mai. Ningú gosava discutir o barallar-se amb un pota-roig per no caure en desgràcia, ja que tothom temia que el Diable llencés damunt seu qualsevol terrible maledicció.

Amb els anys, tots els actes del Diable són reconeguts com a bons i profitosos per als castellbisbalencs i castellbisbalenques, i son els altres pobles els que condemnen el Diable sempre que tenen desgràcies.

Un exemple aclaridor és el següent. Mentre les viles properes a la vora del riu tenien por de l'aigua i de les seves riuades, sempre atribuides al Diable, aquí, a Castelibisbal, fruit de l'esforç de molts, aconseguim, ara fa 87 anys, que aquesta arribi canalitzada de baix a dalt. I no sols arriba l'aigua l'any 1911, sinó que aquesta ve acompanyada de la llum. "Això és obra del Diable" delen molts dels nostres admirats veïns. Va ser tan gran l'esdeveniment que els nostres besavis i besávies decidiren de celebrar-ho més que mai. D'aquesta manera, any rere any i fins al dia d'avui, el 20 d'agost celebrem la nostra Festa Major. I com és evident, no és cap sant que venerem, sinó el mateix Diable. (Un altre dia explicarem per qué I'església decideix bastir un castell i posar-hi un bisbe, per fer front al Diable.)

Peró encara us en diré més. Quan fa 20 anys un grup de joves decideixen crear la Cuca i celebrar-ho pels carrers, no era més que una resposta per retre homenatge al Diable, dansant tots junts pels carrers i places de la vila. D'ençà del primer Empaitafoc, que la presència del Diable i del poble al carrer en els moments de festa no ha faltat mai. Una presència no només lúdica, sinó també ritual. Als castellbisbalencs i castellbisbalenques ens arribava la purificació mitjançant la llum i el foc, i el bateig mitjanqant l'aigua. Aquesta litúrgia, amb els anys, s'ha enriquit. Primer s'hi varen incorporar diables, després la canalla va imitar als grans i va fer la seva Cuca Petita, més tard es fa el Danissei, imatge totèmica del Diable. Enguany tenim uns individus nous, els Capsigranys, que són els fills de la masovera que va engalipar el Diable, i que per purgar I'heréncia, han vingut a viure a l'Eixample. Ells són la humanització de la Festa. Per aquest motiu, d'ençà dos anys que el Diable, amb majúscules, vol compartir amb nosaltres la seva festa. Així doncs, el dia de I'Empaitafoc arriba pel carrer de Sant Mateu, procedent del torrent de Pegueres, l'estimat Personatge, que no és cap altre que el mateix Diable. Amb Ell, tots i totes saltem i ballem celebrant-ne la benvinguda. El Cap dels Diables, la Cuca, la Cuqueta, els Diables, els Capsigranys, els Aiguaders i tots els amics i amigues del poble, ens vestim de festa, ens pintem el cap de color vermell, ens posem la barretinota, i sortim al carrer.

Això és tot, amics i amigues, si us ho voleu creure bé, i sinó també, perqué com tota llegenda, no tot és veritat ni tot és mentida.

El que sí que us diem és: